dimecres, 7 de febrer de 2018

El document del mes de febrer de 2018


                               
 Els bombardeigs de la Guerra Civil a Figueres
 
Dades arxivístiques del document
CAT AMF 01 Fons Ajuntament de Figueres. Víctimes que en aquesta ciutat hi han hagut a consequència del bombardeix aeri realitzat per la criminal aviació feixista els dies 3 i 7 dels corrents (15 de febrer de 1938). Capsa 782.

Contingut
Aquest document és una llista de totes les víctimes, morts i ferits, que van ocasionar els bombardeigs aeris a Figueres els dies 3 i 7 de febrer de 1938. La relació es va redactar el 15 de febrer, quan la ciutat encara estava commocionada per aquests atacs que s´afegien als ja soferts els dies 20 i 23 de gener. Potser és per aquest motiu que l´empleat públic de l´Ajuntament de Figueres que va elaborar el document s´allunya del llenguatge burocràtic i administratiu i no se´n pot estar d´assenyalar la brutalitat de la "criminal aviació feixista".
La llista recull el nom i els cognoms de les víctimes, el poble on vivien i, en alguns casos, la seva edat. Al bombardeig del dijous 3 de febrer, dia de mercat, es va registrar tretze morts i trenta-vuit ferits, mentre que al del dia 7 de febrer el resultat fou de tretze persones mortes i vint-i-una més de ferides. En aquests atacs indiscriminats les víctimes són de tota edat i condició, però les morts dels nens Macià Ubanell i Conxita Piñol, de vuit i nou anys, respectivament, són especialment punyents. Cal destacar que una de les bombes va caure prop del conegut forn La Barceloneta i va matar tres membres d´aquesta família, el nen Francesc Lacasa Garcia de dotze anys i les seves ties-àvies Maria i Francesca Lacasa Font, i també va ferir el seu pare i el seu oncle, Gerard i Enric Lacasa Solanes. Tanmateix, desconeixem la gravetat i l´evolució dels ferits i si algun va morir posteriorment. Per saber-ho, caldria contrastar la relació de noms que conté aquest document amb el buidatge del registre d´inhumacions del cementiri de Figueres, per exemple.



Context
Enguany es compleixen vuitanta anys dels primers bombardeigs que va patir la ciutat de Figueres durant la Guerra Civil (1936-1939). Inicialment Figueres estava lluny del front, però la seva situació estratègica va fer que el 20 de gener de 1938 la ciutat fos bombardejada per primer cop i que al llarg de 1938 patís set atacs més. El bombardeig més recordat d´aquell any és el del diumenge 23 de gener de 1938, quan les bombes van caure en un passeig Nou i un Parc-Bosc ple a vessar de famílies que gaudien d'un matí festiu. L'atac va causar setze morts i vint-i-set ferits. La situació, però, va empitjorar durant els últims dies de la guerra, quan per Figueres hi passaven milers de persones que volien arribar a França i la ciutat esdevenia, l'1 de febrer de 1939, la seu de l´última reunió de les Corts de la República espanyola. Figueres es va convertir en un objectiu a abatre, i entre el 27 de gener i el 7 de febrer de 1939 va ser durament bombardejada unes disset vegades.
Tot i la dificultat per comptabilitzar les víctimes, es calcula que al llarg d´aquest conflicte bèl·lic van morir a Figueres entre tres-centes i quatre-centes persones, fet que la converteix en la segona població de Catalunya, després de Barcelona, amb més víctimes mortals. A tot això s´hi hauria d´afegir la destrucció material que ocasionaren les bombes a l´entramat urbà figuerenc. A la Relación de edificios siniestrados por causa de la guerra que es conserva a l´Arxiu municipal de Figueres, hi consten més de cinc-cents edificis propietat de particulars que van quedar malmesos pels bombardeigs, quasi un 25% del total d´habitatges. Cal afegir-hi, a més, l´afectació d´edificis públics com l´institut, l´escola Sant Pau, la biblioteca, l´Ajuntament, l´hospital, els paviments dels carrers, el servei d´aigües...
El 8 de febrer de 1939, doncs, dia de l´entrada a la ciutat de les tropes franquistes, Figueres era la imatge d´una ciutat devastada.


Més informació

- BERNILS MACH, Josep Maria. La Guerra Civil a Figueres. Figueres: Editorial l´Empordà, 1986.
- GARCÍA ALGILAGA, David. Ales negres i xampinyons. Viladamat: Gorbs Comunicació, 2014.
- PUJOL CASADEMONT, Enric. "Figueres bombardejada (1938-1939): la destrucció patida". (Silencis). Figueres sota les bombes 1938-1939. Figueres: Úrsula Llibres i Consorci del Museu de l´Empordà, 2014, pàg. 21-34.

 

dilluns, 15 de gener de 2018


El document del mes de gener de 2018

El meu avi va anar a Cuba...des de Cadaqués (1894)


Referència arxivística

ACAE- 287- 169 Ajuntament de Cadaqués. Autoritzacionsd’alcaldia per marxar a l’estranger, la majoria a Cuba, anys 1882/1929. Capsa núm. 36.

Història arxivística

Aquest plec de documents forma part del primer ingrés del fons documental de l’Ajuntament de Cadaqués (1467-1976) a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà.

Contingut

El document que presentem és l’autorització original firmada per Maria Albert Albert, vídua Baró, natural i veïna de Cadaqués, a favor del seu fill, Àngel Baró Albert, de només 14 anys d’edat, per poder marxar a viure a la ciutat de Cienfuegos (Cuba). Va ser signada el 24 d’octubre de 1894 davant de l’alcalde, Nicolàs Alfaras, i el secretari, Sebastià Moret. Aquest document forma part d’un aplec d’una trentena d’autoritzacions fetes durant les dues últimes dècades del segle XIX de nois cadaquesencs que es desplaçaren a la illa caribenya en busca d’oportunitats que el seu lloc d’origen no oferia després de la plaga fil·loxèrica. Així, a tall d’exemple, anotem com el 1891 el pescador Josep Baró Albert autoritza al seu fill, Josep Baró de 15 anys, per marxar a instal·lar-se a Cienfuegos; el 1892, el sabater, Francesc Pujol Albert, dóna permís al seu fill, Josep Pujol Baró, per instal·lar-se també a Cienfuegos, en canvi, Ramon Pomés Nadal autoritza al seu fill, de 16 anys, a residir a l’Havana, i explica que és “per carencia de medios”; el 1894, Josep Nofre Serinyana autoritza al seu fill, Josep Nofre Sala, de 17 anys, per marxar a Guantánamo en uns dels vapors transatlàntics; el mateix any, Emeterio Duran Alfaras autoritza als seus dos fills, Darius i Moisès, de 21 i 15 anys, per marxar a Cuba; el 1894, Joan Figueras Vilahú dóna permís al seu fill de 16 anys, Joan Figueras Mascla; el 1897, Enriqueta Albert Ballesta, de 56 anys, vídua, autoritza al seu fill Narcís Fàbrega Albert, de 16 anys, per pasar a residir a Cienfuegos … i molts més. La memòria popular de Cadaqués conserva viu el record de l’emigració a Cuba, encara que les relacions familiars amb el pas del temps s’han anat perdent. 


CONTEXT

Els catalans van marxar cap a Amèrica per dues grans raons: per problemes econòmics o per intentar guanyar més diners per als seus negocis. Dels primers, la majoria procedien de zones rurals del país on va arribar la fil·loxera, i d’altres van fugir al nou continent per evitar fer el servei militar obligatori i haver d’anar a combatre a les guerres. Finalment, alguns emigrants van travessar l’Atlàntic perquè veien Amèrica com la terra de noves oportunitats i on podien aconseguir fortuna de manera ràpida i fàcil. L’emigració catalana va ser una emigració en xarxa, és a dir, un desplaçament força organitzat i planificat. Rarament marxaven a l’aventura, sinó que abans d’emprendre el viatge ja tenien el destí escollit i la feina força assegurada, o amb alguna persona de contacte. Normalment, el primer en marxar era el pare o un jove solter que treballaria com a aprenent a algun negoci familiar o d’algun amic. Els que emigraven solien ser els fadristerns, és a dir, els que no heretarien les propietats de la família. Les dones van emigrar molt poc, només si eren reclamades pel marit. La majoria dels catalans que marxaren cap a Amèrica van desenvolupar diferents activitats, però la majoria eren comerciants. A Cuba, en concret, es coneixien com a bodegueros o botiguers, ja que regentaven petits negocis de queviures amb sucre, sal, peix, carn seca, embotits, patates, llegums, espècies … 

Alguns emigrants van tornar a les seves poblacions d’origen amb grans fortunes, són els coneguts com a ‘americanos’ o’ indians’. Es feien construir cases luxoses amb jardins exòtics, amb la presència de palmeres. Molts mostraven la seva generositat amb donacions per a la millora de l’educació, la sanitat, o l’atenció a la gent gran. Solien arribar ja grans i es casaven amb dones joves, a les quals els prohibien tornar-se a casar per tal de mantenir íntegra la fortuna feta. Tots tenim al cap la magnífica Casa Serinyana o Casa Blaua de Cadaqués construïda el 1910, tot un model de llegat d’indians, amb una façana decorada amb ceràmica vidriada blava. 

Més informació

Rosa GIL. Els Indians. Girona: Diputació de Girona i Caixa de Girona. 1989.

Jordi MALUQUER DE MOTES. Història econòmica de Catalunya: segles XIX i XX. Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya. Ed. Proa, 1998.

César YAÑEZ. La emigración española a América: siglos XIX y XX: dimensión y características cuantitativas. Colombres: Fundación Archivo de Indianos, 1994.

dimarts, 12 de desembre de 2017


POEMA DE VÍCTOR CATALÀ



Dades i història arxivística del document

Arxiu Municipal de l'Escala, Fons Victor Català / Caterina Albert Paradís, Poema dedicat al Cementiri Mariner de l’Escala. En un futur consultable a l’Arxiu Històric de l’Escala.

Lluís Albert, hereu de l’obra de l’escriptora Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, va donar el fons personal que inclou manuscrits, primeres edicions d’obres, dibuixos, pintures i peces arqueològiques a l’Ajuntament de l’Escala, que seran dipositats a l’edifici de l’Alfolí de la Sal. Amb la donació d’aquest llegat es vol impulsar i posar encara en més valor a l’obra de l’escriptora escalenca. En aquest edifici acabat d’inaugurar, es té previst traslladar l’Arxiu Històric en el segon pis i tindrà una sala d’exposició permanent dedicada a Víctor Català.

Contingut

Hem escollit aquest poema perquè s’han iniciat les obres de restauració d’aquest cementiri declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, al qual, Víctor Català va dedicar aquest poema, pensant que un dia hi seria enterrada.

VISITA

Me’n vaig al cementiri del meu poble

Bell en sa solitud, senzill i noble

Tot ell parat de blanc, color de pau

Sota el sol esplendent i un gran cel blau.



M’hi passejo tot sol pel cementiri

Com un escarabat per dins d’un lliri

I m’apar que és quelcom profanador

De mos passos inquiets la lleu remor.



El terrer, adobat amb carn humana

És divís en jardins de folla ufana

I entorn d’ells, en fileres apretats,

Els nínxols van traient llurs blancs esclats.



Dintre els nínxols i sota els bells jardins

Tinc un món enterrat de conveïns

D’homes, dones, infants que he conegut

I que han mort un a un sens fer traüt.



Víctor Català


Context

Durant anys el nebot de Caterina Albert es va autoimposar el deure de conservar el fons de la seva tia. Va edificar un museu-arxiu a la finca del Clos del Pastor i va treballar perquè el llegat documental i artístic de Víctor Català fos una font de cultura. Ara ja de gran, tenia por que tot aquest esforç no es guardés com ell desitjava. Per aquest motiu, es va firmar un acord, en que l’Ajuntament de l’Escala compra la finca del Clos de Pastor i rep en donació el patrimoni artístic i el fons documental de l’escriptora, d’un valor incalculable. Un dels elements més emblemàtics del fons és el manuscrit original de la novel·la “Solitud”, que durant l’any 2018, junt amb la majoria del fons serà escanejat i posat a consulta pública.

Per saber-ne més

Boix Lurdes i Boix Jordi. Els paisatges de Caterina Albert i Paradís, Víctor Català. Un itinerari històric i literari a través dels indrets vinculats a l’escriptora de l’Escala. Ajuntament de l’Escala. 2005.




dimecres, 1 de novembre de 2017

Promocionar el turisme durant el franquisme


 Núm. 11


Dades arxivístiques del document

CAT AMCE 24. Fons Esteve Ripoll Cornell, col·lecció d’impresos, núm. 3739. Pessebre vivent de l’Empordà. 1968, desembre. 17 x 24 cm. 10 f. 

Història arxivística

El passat mes de febrer de 2017 la Sra. Maria Antònia March Marull, vídua de l’ex alcalde castelloní Esteve Ripoll Cornell, va signar el conveni de donació del fons del seu marit a l’Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries. Ripoll, gran aficionat a la història local, va aplegar al llarg de la seva vida un conjunt documental de gran interès sobre política, reivindicació social, associacionisme, música, teatre o literatura, entre d’altres. 

El fons integra documents de tipologies, formats i suports diversos. Hi trobem cartells, impresos, adhesius, fotografies, negatius, diapositives, llibres, revistes, arxius de so, audiovisuals, etc., repartits en una trentena d’unitats d’instal·lació. 


Contingut

Es tracta d’un programa de mà sobre la representació del “Pessebre vivent de l’Empordà”, que va tenir lloc a la platja d’Empuriabrava. Conté la informació en català, castellà, anglès, francès i alemany, i presenta un disseny modern, amb les pàgines interiors de diferents mides, que per la seva forma de ventall permeten veure els títols en cada idioma i així accedir més ràpid a la informació. El programa està il·lustrat pels artistes Tití i Tapiola.




L’espectacle estava organitzat per l’empresa Ampuriabrava S.A. i patrocinat pel “Ministerio de Información y turismo”. Es va planejar com una representació d’alt nivell, que fins i tot comptava amb una tribuna calefactada als canals per acollir els espectadors. Per aquest motiu es va escollir com a realitzador a Esteve Albert Corp, que ja tenia experiència per haver organitzat el Pessebre vivent d’Andorra en altres ocasions. L’objectiu era cridar l’atenció del públic local i estranger a través d’escenificacions de caire folklòric sobre el Nadal dels pescadors, acompanyades de cançons, balls tradicionals i un espectacle de llum i so. L’espectacle, que seguia la línia ideològica marcada pel règim franquista, s’emmarcava dins la “Campaña cultural Ampuriabrava”, sota la qual s’organitzaven representacions teatrals de caràcter tradicional. En aquest sentit, és famosa la sèrie de representacions de la “Sibil·la de Fortià”, que tingueren lloc durant el mes d’agost de 1969 davant la portalada de la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries i a la Llotja, sota la batuta del mateix Esteve Albert.




L’assessor artístic del “Pessebre vivent de l’Empordà” va ser l’artista plàstic Josep Tapiola, que va coordinar les actuacions de l’Agrupació artística i Coral de Roses, l’Esbart dansaire de Castelló d’Empúries, el conjunt Els Trons, el músic Sebastià Rubí i el mestre Jaume Cristau. El comitè d’honor estava format per les autoritats polítiques, eclesiàstiques i militars més destacades de l’època a nivell estatal, com el ministre d’informació i turisme Alfredo Sánchez Bella, el director general de cultura popular Enrique Thomas de Carranza, el governador civil Victoriano Anguera i Narcís Jubany, Bisbe de Girona, o l’alcalde de Figueres Ramon Guardiola, entre d’altres. El comitè assessor, per la seva banda, estava encapçalat per l’escultor Frederic Marés, el canonge de la Catedral de Girona Jaume Marqués, l’alcalde de Castelló d’Empúries Joan Casadevall, i el mossèn de la mateixa vila, Salvador Pagès, entre d’altres. 



Es van fer funcions per Nadal, Cap d’any i Reis, així com tots els dissabtes des del dia de Nadal fins a la festa de la Candelera. 


Context

L’arribada del turisme els anys 1960 va provocar un canvi de model econòmic que en el cas de Castelló d’Empúries es va traduir en la pèrdua de terres de conreu per la creació d’una macrourbanització com és Empuriabrava. Les obres d’esplanació i de traçat de vials es van iniciar l’any 1965 sense els permisos corresponents, i sota la direcció de l’empresa Eurobrava S.A. Quan es van obtenir els permisos, dos anys més tard, les obres d’urbanització ja estaven pràcticament acabades. Per tal de gestionar adequadament tot aquell extens territori, el març de 1968 va néixer l’entitat Ampuriabrava S.A. com a continuació d’Eurobrava S.A.

La originalitat d’Empuriabrava la trobem en la seva estructura urbana, travessada per una xarxa de canals navegables, que era el reclam més destacat a l’hora de promocionar la urbanització. De seguida es van concentrar en donar a conèixer la nova marina residencial que s’estava construint a través de l’edició de materials propagandístics i d’anuncis a la premsa nacional i estrangera. També amb l’organització d’activitats culturals i recreatives com és el cas del Pessebre vivent, o bé mitjançant la celebració de competicions esportives. 

Per saber-ne més:

- ABRIAL, Virginie (1994), “Empuriabrava”, Villa Castilionis Impuriarem, 1, p 39-49.

- VVAA., (1992), Empuriabrava 25 anys. 1967-1992, Castelló d’Empúries, Ajuntament de Castelló d’Empúries.

divendres, 6 d’octubre de 2017

Preservar la memòria de l'1 d'octubre
#ArxivemelMoment




Dades arxivístiques del document

Grup de persones a Garrigàs en l'acte a favor dels pobles afectats per les càrregues policials, 2 d'octubre de 2017. Autor: desconegut. Font: Compte de Twitter @GARRIGASpuntCAT

Història arxivística

Excepcionalment, el document que presentem no forma part, encara, de cap dels centres d'arxiu de la comarca. És per això que aquest mes es vol reflexionar a l'entorn de recopilar els documents dels fets de l'1 d'octubre de 2017. Es tracta de tota la documentació que complementaria aquella ja present als arxius de la comarca, ja sigui la documentació per a la organització i/o prohibició del referèndum, cartells, fulls volants, manifestos, etcètera.

És per això que és més necessari que mai, davant dels moments que estem vivint, que la ciutadania i els professionals dels arxius fem un pas endavant per preservar els documents que testimonien els fets succeïts arran del referèndum d'autodeterminació de Catalunya de l'1 d'octubre.

Contingut

A la foto, extreta del compte de Twitter @GARRIGASpuntCAT, es veu un grup de persones a Garrigàs en l'acte a favor dels pobles afectats per les càrregues policials celebrat l'endemà, dia 2 d'octubre de 2017. Els protagonistes de la instantània porten a la mà cartells amb els eslògans «Garrigàs sempre serà nostre», «Garrigàs som tots», «Navata és Garrigàs», «I love Garrigàs», «Si toquen Garrigàs ens toquen a tots» i «I Garrigàs». Aquell dia al costat del Centre Cívic i de la pista poliesportiva del poble altempordanès s'hi van congregar unes 1.500 persones per donar suport als pobles afectats per les càrregues desproporcionades: el mateix Garrigàs, Palau de Santa Eulàlia, Sant Miquel de Fluvià, Sant Mori, Siurana i Vilaür. Sense cap mena de dubte, va ser la manifestació més gran mai celebrada a Garrigàs, que amb tots els seus nuclis té 435 habitants.

Context

En moments convulsos com els actuals, en què els drets fonamentals són trepitjats impunement, els telèfons intel·ligents i les xarxes socials són una eina fonamental per donar a conèixer qualsevol fet que es vulgui denunciar o promocionar. L'1 d'octubre passat, arreu de Catalunya aquestes eines van ser bàsiques per difondre els fets que se succeïen des de la capital del país fins al poble més petit. On no arriben els mitjans de comunicació, arriben les persones.

Un exemple d'aquesta praxi és la piulada feta pel compte garrigas.cat (@GARRIGASpuntCAT), realitzada a les 11:57 p.m. del 2 d'octubre de 2017, de la qual n'hem extret la fotografia que presentem -tirada entre les 20.00 i les 22.00. Però no només tenim documents a les xarxes socials com Twitter, Facebook o Instagram. Molts telèfons, càmeres i calaixos tenen evidències dels esdeveniments ocorreguts abans, durant i després del referèndum.


Com a col·lectiu especialitzat en preservar la memòria col·lectiva i en garantir la documentació dels drets de les persones, els arxius de la comarca som un lloc idoni per a la preservació d'aquesta memòria col·lectiva. Per aquest motiu, i davant la vulneració salvatge dels drets civils, els professionals que tenim l'honor de treballar en els arxius de la comarca us encoratgem a enviar fotografies, vídeos i documents a les següents direccions de correu electrònic o presencialment als nostres centres a Figueres, Castelló d'Empúries, Llançà, l'Escala, Peralada o Roses:



Podeu trobar les dades de contacte dels diferents arxius a:

Així mateix l'Associació d'Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya donen una sèrie de pautes per realitzar aquesta tasca de preservació al següent enllaç:

El vostre compromís amb la democràcia, amb el país i amb vosaltres mateixos té una forma explícita de manifestar-se: amb la defensa dels documents que us garanteixen drets.

divendres, 1 de setembre de 2017

   El document del mes de setembre de 2017


  EL FOTÒGRAF UNAL A L’ARXIU DE PERALADA

Dades arxivístiques del document:
BAPP, Fons dels Comtes de Peralada. Secció G, R. 654-657.
Autor: UNAL ALA, Amis (17.01.1842-18.02.1913)
Tècnica: Albúmina, sobre cartolina.
Data: c. 1882
Mides: 20 x 26 cm.

Història arxivística:
Amis Unal i D. Tomàs de Rocabertí, comte de Peralada:
Enguany amb l’exposició dedicada a l’arxiu fotogràfic de Palaci ha quedat constatada la relació del fotògraf Unal amb D. Tomàs.
Per una part, l’Unal va sol·licitar retratar el laboratori fotogràfic de Palaci. Petició a la qual el comte va accedir.
Per altra, descobrim l’Album de Gerona, exemplar únic conegut, que consta de 12 albúmines de diferents indrets de la capital. Reportatge al qual podem sumar el del “Pont d’Esponellà” (aquest consta de 4 imatges de diferents mides en les quals, a la cartolina hi consta en tampó, en tinta vermella, “Unal fotógrafo”).
Ben segur que ambdós reculls fotogràfics són obsequi del propi Unal a D.Tomàs de Rocabertí i des del s. XIX formen part de l’Arxiu de Palaci.

Context històric:
El Pont d’Esponellà havia estat un important nexe d’unió entre les comarques de l’Alt Empordà i el Pla de l’Estany durant l’Edat Moderna. Va esdevenir fonamental pel desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia, facilitant l’assistència als mercats d’ambdues capitals de comarca i el pas de mercaderies.
La construcció del Pont d’Esponellà es deu a Margarida de Corbera, vídua de Bernat de Corbera, senyor d’Esponellà, i va tenir lloc l’any 1442. El pont va resoldre l’escull que representava el riu Fluvià i, durant els segles XVI, XVII i XVIII, va esdevenir el protagonista de la millora econòmica i de comunicacions entre les dues comarques.
Però la seva funció es va interrompre a finals del s. XVIII, amb motiu de la Guerra Gran. El pont d’Esponellà va ser inutilitzat en fer explotar l’arcada principal l’any 1794, amb la intenció d’impedir el pas de les tropes de l’exèrcit francès pel riu Fluvià. En aquell moment el pont disposava de 6 arcs, tenia una longitud de 156 m, l’alçada era de 17 m i l’amplada de 4,60 m.
Va romandre 110 anys impassible al pas de les aigües i sense cap ús. En aquest període, diferents pobles de les comarques veïnes havien esmerçat esforços en la seva reconstrucció però tot fou debades. Possiblement foren una sèrie d’articles de Pere Ordis, publicats l’any 1881 al rotatiu figuerenc El Ampurdán, els quals sumats als de Joaquim Botet, incidiren en què el projecte de la reconstrucció reeixís.
Tot i amb això, van passar uns anys abans aconseguir posar en marxa la maquinària administrativa. Finalment, la Diputació va costejar les despeses del nou pont. Les obres del pont de la carretera de “Can Cistella” a Banyoles o de la carretera també coneguda com de Banyoles a Figueres, s’iniciaren l’any 1900.
El projecte va anar a càrrec de l’enginyer de la Diputació sr. Vicente Mariño i la direcció i execució a càrrec de Federico Moreno.
El dia 9 de juny de 1904 arribava el tram metàl·lic del pont construït per la societat “La Maquinista marítima y terrestre”. Les obres van suposar un cost de 38.891,93 pessetes, i la part metàl·lica, amb gairebé 40 m de longitud, 74.899,82 pessetes. A partir d’aquell moment el pont tindria 183 m de llargada, 6 m d’amplada, la part central pràcticament tindria 19 m.
L’any 1992 els ajuntaments d’Esponellà i Crespià celebraren els 550 anys de la construcció del pont.
L’autor:
Els Unal és una nissaga de fotògrafs que va estar activa durant els segles XIX i XX a diferents punts de la geografia gironina i barcelonina. Amis Unal Ala s’havia establert a Figueres l’any 1864 i, dos anys més tard, ho va fer a Girona. A Figueres treballa a la galeria “Fotografía Española de Barcelona”, situada en el carrer d’Avinyonet i, a Girona, comparteix galeria amb el fotògraf Tomàs Marca. Avançada la dècada dels 70 es va establir pel seu compte.
Ben segur que el ressò de les reivindicacions relacionades amb el pont d’Esponellà arribaren a la ciutadania i el fotògraf Unal va aprofitar per convocar una sèrie de vilatans i fer unes instantànies d’aquest gegant, en aquells moments, inútil.
Bibliografia i documentació complementària:
ARM (Arxiu del Regne de Mallorca)-MT (Marquès de la Torre)-Peralada.
BOTET I SISÓ, Joaquim “El puente de Esponellá”. Revista de Gerona, VI (1882), p. 52-60.
CASTELLS i CALZADA, Narcís i PUIGDEVALL i DIUMÉ, Narcís. El Pont d’Esponellà, 1442-1992. Girona: Diputació, Ajuntament de Crespià, Ajuntament de’Esponellà, 1992.
CLAVAGUERA CANET, Josep “La nostra història: el pont d’Esponellà”. Butlletí informatiu del Pla de l’Estany, (2002), núm 37, p. 24-26.
MARTÍ BAIGET, Jep. Fotografia Unal. Girona: Ajuntament, Rigau Editors, 2015.
ORDIS Y BONAL, Pedro “El puente de Esponellá”. El Ampurdán, III (1881), núms. 69, 71 i 72.
PADROSA GORGOT, Inés. Text tríptic exposició “L’Arxiu fotogràfic de Palaci”, 2017-2018. http://www.museucastellperalada.com/es/exposiciones/exposicion-actual/
PADROSA GORGOT, Inés “Els àlbums fotogràfics”. Revista de Girona, (2017), núm 304, p. 94-95.


divendres, 4 d’agost de 2017

El document del mes de Agost 2017



“PROGRAMA DE LA FESTA MAJOR D’ESTIU, ANY 1955”





Dades arxivístiques del document

CAT AMLLN Col·leccions gràfiques i cartogràfiques , Col·lecció de programes de festes ; programa de la festa major d’estiu, 1955, 8 pàgines, portada i contraportada.

Història arxivística

La col·lecció de gràfics i cartogràfics es va crear a partir de l’any 2003 amb la finalitat d’ordenar, organitzar i classificar tot un munt de documents impresos i cartogràfics de diferents anys i diferents tipologies que hi havia amuntegats al dipòsit de l’antic Arxiu Municipal. Posteriorment les col·leccions s’han anat ampliant amb ingressos i donacions de particulars. Per tipologia documental, les col·leccions es varen dividir en dues grans subseccions : la de col·leccions de gràfics i la de les col·leccions cartogràfiques. Dins de les col·leccions gràfiques hi trobem la de fullets, fulls volants, cartells, programes de festes, banderins, goigs, entre d’altres.

La col·lecció de programes de festes, recull els programes de la festa major d’estiu, de la Sant Vicenç, i la del Carme des de l’any 1928 fins a l’actualitat.

Contingut

El programa de la festa major d’estiu de l’any 1955, és un fullet de 8 pàgines i portada i contraportada, on les pàgines centrals s’han destinat a publicitar el programa i horaris de la festa major. A la resta del fullet s’intercalen escrits de diferents autors: “Llansá, pasado y presente” de Joan Subias Galter, “Els pescadors del Port de Llansá” de Josep Malats Gallés, “El descubrimiento de Llansá” V. Feliu Egido, “Puerto de Llansá” de Mario Cabré, “Carta abierta que remitida por unas simpáticas señoritas de la Residencia Mariano Alvarez de Castro, nos complecemos en publicar, agradeciéndosela efusivamente” , “Llansá” amb la publicitat d’establiments comercials i empreses de l’època de Llançà ( Hostal Grifeu, La Goleta, Pensión Miramar, Vinos Orosol, Vda . Margall y Mallol Hnos. fàbrica de gasosa) .

Especialment interessant és l’escrit de V. Feliu Egidio, que convida als lectors a “provocar el descubrimiento de este trozo de Costa Brava gerundense que va desde la Farella a Garbet”. Per aquell any , Llançà era pràcticament verge, encara mantenia la seva essència básica de poble de pescadors i pagesos; tot just a la dècada dels anys 50, començava un incipient moviment turístic que culminarà amb l’arribada del turisme de masses a la dècada dels anys 60. A partir d’aquesta darrera dècada ja s’arracona el model econòmic tradicional llançanenc basat en la vinya, l’olivera i la pesca; per deixar pas a un nou model basat quasi exclusivament en el turisme, i en menys percentatge amb la pesca.

La festa major és i era la festa anyal de una població. Se sol celebrar a l’estiu, perquè temps enrere s’esperava haver acabat les collites. Sovint coincideix amb la diada del sant patró o de la patrona, santa o Mare de Déu. La majoria de les festes majors se celebren de Sant Joan a Sant Miquel al setembre, és a dir del solstici d’estiu a l’equinocci de tardor. La majoria de festes majors es concentren en torn de la Mare de Déu d’agost – l’Assumpció- i de setembre – el Naixement de la Mare de Déu-, coneguda també com la festa de les marededéus trobades.

Les festes majors solen tenir una durada de tres dies, si no més amb un programa propi de cada poble, vila o ciutat que sol tenir en comú tot un seguit d’actes : l’ ofici solemne en honor del sant, la santa o Mare de Déu patrons de la parròquia i de la població, abans amb la presidència de la corporació municipal. Hi ha també ballades de sardanes i altres danses tradicionals i balls populars de plaça , d’envelat o de societats amb les corresponents orquestrines i conjunts; curses, cros, maratons i competicions esportives, bicicletades populars, jocs per la mainada i exhibicions diverses. Segons el territori, s’hi afegien altres actes propis de la tradició i la costum local: correbous, ….

Actualment el concepte de festa ha variat substancialment, del d’aquella època, ara cada cap de setmana convida a sortir i fer celebració ; però en una economia de subsistència , com la que es vivia abans dels anys setanta amb l’arribada del turisme, festa era sinònim de parlar de abundància : la gent estalviava tot l’any per “tirar la casa per la finestra” durant els breus dies de la festa major. És convidava a parents i amics , de fora de la localitat, a sopar i a dinar. Eren dies de menjar i beure, mudar-se i estrenar vestit, enramar o guarnir el carrer i la plaça, pujar als cavallets de la fira, anar a ballar a l’envelat o a la pista o a la plaça. Com diu el refrany “Cada dia no és festa major”.





Context

Catalunya és un país amb una tradició festiva intensa i extensa. No solament durant el segle XVIII, com ho testimoniaren els viatgers castellans, anglesos i francesos, sinó secularment i fins a l’actualitat. Entre les festes populars d’arrel tradicional, a part les que corresponen als cicles festius de l’any – de Nadal a Carnestoltes, de la Quaresma a Pasqua Florida, i de la primavera a Corpus- destaca a cada poble, vila i ciutat la festa major o festa anyal, la qual, en moltes ciutats, sol ser seguida per les festes pròpies dels barris. Sovint, la festa major coincideix amb les fires, que a la vegada tenen a veure amb el calendari agrícola i ramader. La festa major és la festa local per excel·lència, la que crea i recrea la comunitat, la identifica i la projecta.

La tradició de les festes majors és coneguda a Catalunya almenys des del segle XIII, amb una prodigalitat extraordinària i despesa fora de mida. Fins a un punt que Ferran II el Catòlic, en una pragmàtica del 1487, arribà a prohibir que es fessin despeses superiors a deu sous per cada foc o família, amb imposició de severes penes al que no ho complissin, tot i que fou derogada l’any següent a petició dels pagesos, que aleshores negociaren amb el rei la interpretació de la sentencia arbitral de Guadalupe, del 1486, tot al·legant el costum de rebre, per les festes majors , amistats i parents d’altres llocs.


Documentació relacionada:

Dins de la secció de col·leccions i fons especials de l’AMLLN, hi ha :

· La col·lecció de cartells de 1936 a 2016.

· La col·lecció d’audiovisuals de 1889/2009

· La col·lecció d’imatges digitals de l’Arxiu Municipal de Llançà

Més informació relacionada

· Àngel Rodríguez Vilagran , Festes i tradicions del calendari litúrgic (Quaderns de la Revista de Girona, 171), Girona, Diputació de Girona / Obra social “La Caixa”, 2014

· Llançà 1885-1975 :Una mirada al passat, Girona, Ajuntament de Llançà / Arxiu Municipal de Llançà, Llançà, 2015

· Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya, Vol. 5 : El calendari festiu, Edicions Enciclopèdia Catalana