divendres, 1 de setembre de 2017

   El document del mes de setembre de 2017


  EL FOTÒGRAF UNAL A L’ARXIU DE PERALADA

Dades arxivístiques del document:
BAPP, Fons dels Comtes de Peralada. Secció G, R. 654-657.
Autor: UNAL ALA, Amis (17.01.1842-18.02.1913)
Tècnica: Albúmina, sobre cartolina.
Data: c. 1882
Mides: 20 x 26 cm.

Història arxivística:
Amis Unal i D. Tomàs de Rocabertí, comte de Peralada:
Enguany amb l’exposició dedicada a l’arxiu fotogràfic de Palaci ha quedat constatada la relació del fotògraf Unal amb D. Tomàs.
Per una part, l’Unal va sol·licitar retratar el laboratori fotogràfic de Palaci. Petició a la qual el comte va accedir.
Per altra, descobrim l’Album de Gerona, exemplar únic conegut, que consta de 12 albúmines de diferents indrets de la capital. Reportatge al qual podem sumar el del “Pont d’Esponellà” (aquest consta de 4 imatges de diferents mides en les quals, a la cartolina hi consta en tampó, en tinta vermella, “Unal fotógrafo”).
Ben segur que ambdós reculls fotogràfics són obsequi del propi Unal a D.Tomàs de Rocabertí i des del s. XIX formen part de l’Arxiu de Palaci.

Context històric:
El Pont d’Esponellà havia estat un important nexe d’unió entre les comarques de l’Alt Empordà i el Pla de l’Estany durant l’Edat Moderna. Va esdevenir fonamental pel desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia, facilitant l’assistència als mercats d’ambdues capitals de comarca i el pas de mercaderies.
La construcció del Pont d’Esponellà es deu a Margarida de Corbera, vídua de Bernat de Corbera, senyor d’Esponellà, i va tenir lloc l’any 1442. El pont va resoldre l’escull que representava el riu Fluvià i, durant els segles XVI, XVII i XVIII, va esdevenir el protagonista de la millora econòmica i de comunicacions entre les dues comarques.
Però la seva funció es va interrompre a finals del s. XVIII, amb motiu de la Guerra Gran. El pont d’Esponellà va ser inutilitzat en fer explotar l’arcada principal l’any 1794, amb la intenció d’impedir el pas de les tropes de l’exèrcit francès pel riu Fluvià. En aquell moment el pont disposava de 6 arcs, tenia una longitud de 156 m, l’alçada era de 17 m i l’amplada de 4,60 m.
Va romandre 110 anys impassible al pas de les aigües i sense cap ús. En aquest període, diferents pobles de les comarques veïnes havien esmerçat esforços en la seva reconstrucció però tot fou debades. Possiblement foren una sèrie d’articles de Pere Ordis, publicats l’any 1881 al rotatiu figuerenc El Ampurdán, els quals sumats als de Joaquim Botet, incidiren en què el projecte de la reconstrucció reeixís.
Tot i amb això, van passar uns anys abans aconseguir posar en marxa la maquinària administrativa. Finalment, la Diputació va costejar les despeses del nou pont. Les obres del pont de la carretera de “Can Cistella” a Banyoles o de la carretera també coneguda com de Banyoles a Figueres, s’iniciaren l’any 1900.
El projecte va anar a càrrec de l’enginyer de la Diputació sr. Vicente Mariño i la direcció i execució a càrrec de Federico Moreno.
El dia 9 de juny de 1904 arribava el tram metàl·lic del pont construït per la societat “La Maquinista marítima y terrestre”. Les obres van suposar un cost de 38.891,93 pessetes, i la part metàl·lica, amb gairebé 40 m de longitud, 74.899,82 pessetes. A partir d’aquell moment el pont tindria 183 m de llargada, 6 m d’amplada, la part central pràcticament tindria 19 m.
L’any 1992 els ajuntaments d’Esponellà i Crespià celebraren els 550 anys de la construcció del pont.
L’autor:
Els Unal és una nissaga de fotògrafs que va estar activa durant els segles XIX i XX a diferents punts de la geografia gironina i barcelonina. Amis Unal Ala s’havia establert a Figueres l’any 1864 i, dos anys més tard, ho va fer a Girona. A Figueres treballa a la galeria “Fotografía Española de Barcelona”, situada en el carrer d’Avinyonet i, a Girona, comparteix galeria amb el fotògraf Tomàs Marca. Avançada la dècada dels 70 es va establir pel seu compte.
Ben segur que el ressò de les reivindicacions relacionades amb el pont d’Esponellà arribaren a la ciutadania i el fotògraf Unal va aprofitar per convocar una sèrie de vilatans i fer unes instantànies d’aquest gegant, en aquells moments, inútil.
Bibliografia i documentació complementària:
ARM (Arxiu del Regne de Mallorca)-MT (Marquès de la Torre)-Peralada.
BOTET I SISÓ, Joaquim “El puente de Esponellá”. Revista de Gerona, VI (1882), p. 52-60.
CASTELLS i CALZADA, Narcís i PUIGDEVALL i DIUMÉ, Narcís. El Pont d’Esponellà, 1442-1992. Girona: Diputació, Ajuntament de Crespià, Ajuntament de’Esponellà, 1992.
CLAVAGUERA CANET, Josep “La nostra història: el pont d’Esponellà”. Butlletí informatiu del Pla de l’Estany, (2002), núm 37, p. 24-26.
MARTÍ BAIGET, Jep. Fotografia Unal. Girona: Ajuntament, Rigau Editors, 2015.
ORDIS Y BONAL, Pedro “El puente de Esponellá”. El Ampurdán, III (1881), núms. 69, 71 i 72.
PADROSA GORGOT, Inés. Text tríptic exposició “L’Arxiu fotogràfic de Palaci”, 2017-2018. http://www.museucastellperalada.com/es/exposiciones/exposicion-actual/
PADROSA GORGOT, Inés “Els àlbums fotogràfics”. Revista de Girona, (2017), núm 304, p. 94-95.


divendres, 4 d’agost de 2017

El document del mes de Agost 2017



“PROGRAMA DE LA FESTA MAJOR D’ESTIU, ANY 1955”





Dades arxivístiques del document

CAT AMLLN Col·leccions gràfiques i cartogràfiques , Col·lecció de programes de festes ; programa de la festa major d’estiu, 1955, 8 pàgines, portada i contraportada.

Història arxivística

La col·lecció de gràfics i cartogràfics es va crear a partir de l’any 2003 amb la finalitat d’ordenar, organitzar i classificar tot un munt de documents impresos i cartogràfics de diferents anys i diferents tipologies que hi havia amuntegats al dipòsit de l’antic Arxiu Municipal. Posteriorment les col·leccions s’han anat ampliant amb ingressos i donacions de particulars. Per tipologia documental, les col·leccions es varen dividir en dues grans subseccions : la de col·leccions de gràfics i la de les col·leccions cartogràfiques. Dins de les col·leccions gràfiques hi trobem la de fullets, fulls volants, cartells, programes de festes, banderins, goigs, entre d’altres.

La col·lecció de programes de festes, recull els programes de la festa major d’estiu, de la Sant Vicenç, i la del Carme des de l’any 1928 fins a l’actualitat.

Contingut

El programa de la festa major d’estiu de l’any 1955, és un fullet de 8 pàgines i portada i contraportada, on les pàgines centrals s’han destinat a publicitar el programa i horaris de la festa major. A la resta del fullet s’intercalen escrits de diferents autors: “Llansá, pasado y presente” de Joan Subias Galter, “Els pescadors del Port de Llansá” de Josep Malats Gallés, “El descubrimiento de Llansá” V. Feliu Egido, “Puerto de Llansá” de Mario Cabré, “Carta abierta que remitida por unas simpáticas señoritas de la Residencia Mariano Alvarez de Castro, nos complecemos en publicar, agradeciéndosela efusivamente” , “Llansá” amb la publicitat d’establiments comercials i empreses de l’època de Llançà ( Hostal Grifeu, La Goleta, Pensión Miramar, Vinos Orosol, Vda . Margall y Mallol Hnos. fàbrica de gasosa) .

Especialment interessant és l’escrit de V. Feliu Egidio, que convida als lectors a “provocar el descubrimiento de este trozo de Costa Brava gerundense que va desde la Farella a Garbet”. Per aquell any , Llançà era pràcticament verge, encara mantenia la seva essència básica de poble de pescadors i pagesos; tot just a la dècada dels anys 50, començava un incipient moviment turístic que culminarà amb l’arribada del turisme de masses a la dècada dels anys 60. A partir d’aquesta darrera dècada ja s’arracona el model econòmic tradicional llançanenc basat en la vinya, l’olivera i la pesca; per deixar pas a un nou model basat quasi exclusivament en el turisme, i en menys percentatge amb la pesca.

La festa major és i era la festa anyal de una població. Se sol celebrar a l’estiu, perquè temps enrere s’esperava haver acabat les collites. Sovint coincideix amb la diada del sant patró o de la patrona, santa o Mare de Déu. La majoria de les festes majors se celebren de Sant Joan a Sant Miquel al setembre, és a dir del solstici d’estiu a l’equinocci de tardor. La majoria de festes majors es concentren en torn de la Mare de Déu d’agost – l’Assumpció- i de setembre – el Naixement de la Mare de Déu-, coneguda també com la festa de les marededéus trobades.

Les festes majors solen tenir una durada de tres dies, si no més amb un programa propi de cada poble, vila o ciutat que sol tenir en comú tot un seguit d’actes : l’ ofici solemne en honor del sant, la santa o Mare de Déu patrons de la parròquia i de la població, abans amb la presidència de la corporació municipal. Hi ha també ballades de sardanes i altres danses tradicionals i balls populars de plaça , d’envelat o de societats amb les corresponents orquestrines i conjunts; curses, cros, maratons i competicions esportives, bicicletades populars, jocs per la mainada i exhibicions diverses. Segons el territori, s’hi afegien altres actes propis de la tradició i la costum local: correbous, ….

Actualment el concepte de festa ha variat substancialment, del d’aquella època, ara cada cap de setmana convida a sortir i fer celebració ; però en una economia de subsistència , com la que es vivia abans dels anys setanta amb l’arribada del turisme, festa era sinònim de parlar de abundància : la gent estalviava tot l’any per “tirar la casa per la finestra” durant els breus dies de la festa major. És convidava a parents i amics , de fora de la localitat, a sopar i a dinar. Eren dies de menjar i beure, mudar-se i estrenar vestit, enramar o guarnir el carrer i la plaça, pujar als cavallets de la fira, anar a ballar a l’envelat o a la pista o a la plaça. Com diu el refrany “Cada dia no és festa major”.





Context

Catalunya és un país amb una tradició festiva intensa i extensa. No solament durant el segle XVIII, com ho testimoniaren els viatgers castellans, anglesos i francesos, sinó secularment i fins a l’actualitat. Entre les festes populars d’arrel tradicional, a part les que corresponen als cicles festius de l’any – de Nadal a Carnestoltes, de la Quaresma a Pasqua Florida, i de la primavera a Corpus- destaca a cada poble, vila i ciutat la festa major o festa anyal, la qual, en moltes ciutats, sol ser seguida per les festes pròpies dels barris. Sovint, la festa major coincideix amb les fires, que a la vegada tenen a veure amb el calendari agrícola i ramader. La festa major és la festa local per excel·lència, la que crea i recrea la comunitat, la identifica i la projecta.

La tradició de les festes majors és coneguda a Catalunya almenys des del segle XIII, amb una prodigalitat extraordinària i despesa fora de mida. Fins a un punt que Ferran II el Catòlic, en una pragmàtica del 1487, arribà a prohibir que es fessin despeses superiors a deu sous per cada foc o família, amb imposició de severes penes al que no ho complissin, tot i que fou derogada l’any següent a petició dels pagesos, que aleshores negociaren amb el rei la interpretació de la sentencia arbitral de Guadalupe, del 1486, tot al·legant el costum de rebre, per les festes majors , amistats i parents d’altres llocs.


Documentació relacionada:

Dins de la secció de col·leccions i fons especials de l’AMLLN, hi ha :

· La col·lecció de cartells de 1936 a 2016.

· La col·lecció d’audiovisuals de 1889/2009

· La col·lecció d’imatges digitals de l’Arxiu Municipal de Llançà

Més informació relacionada

· Àngel Rodríguez Vilagran , Festes i tradicions del calendari litúrgic (Quaderns de la Revista de Girona, 171), Girona, Diputació de Girona / Obra social “La Caixa”, 2014

· Llançà 1885-1975 :Una mirada al passat, Girona, Ajuntament de Llançà / Arxiu Municipal de Llançà, Llançà, 2015

· Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya, Vol. 5 : El calendari festiu, Edicions Enciclopèdia Catalana

divendres, 30 de juny de 2017

El document del mes de juliol de 2017

Les colònies escolars d´estiu de Figueres durant la Segona República


 Dades i història arxivística del document

CAT AMF 01 Fons Ajuntament de Figueres. Expedients de les colònies escolars d´estiu. Anys 1932-1936. 
Aquests expedients formen part de la documentació generada per l´Ajuntament de Figueres en l´exercici de les seves competències.

Contingut
Els expedients de les colònies escolars d´estiu de Figueres durant la Segona República són molt complets i apleguen amb minuciositat els documents generats i rebuts durant l´organització d´aquestes activitats de lleure.
Seguint l´ordre cronològic de tramitació de l´expedient, en primer lloc ens apareixen els documents que fan referència a la recaptació de diners per a la celebració de les colònies. Aquí trobem les sol·licituds de subvenció al ministeri corresponent, però també tots els escrits referents a la campanya "Procolònies escolars" que mobilitzava la societat civil figuerenca. D´aquesta campanya destaquen els llistats de particulars, empreses i entitats de la ciutat que oferien donatius, cadascun en la mesura de les seves possibilitats, per al sosteniment de les colònies (l´empresari farmacèutic figuerenc Joaquim Cusí, per exemple, aportava cada any un donatiu de 100 pessetes). Així mateix, l'expedient aplega programes de ball, sessions de cinema i vetllades artístiques celebrades amb la finalitat de recaptar diners per a les colònies, com l'audició de sardanes que el Foment de la Sardana va celebrar a la Rambla el dia 12 de juliol de 1932, on grups de senyoretes oferien flors a les persones assistents a benefici de les colònies escolars.
Els expedients inclouen també el procés de selecció dels infants, on consten les llistes dels diferents torns de les colònies amb el nom, l´edat i l´adreça dels nens que hi participaven.
Seguidament ens apareixen els documents generats durant les colònies. Abunden les factures, les quals ens permeten conèixer curiositats com, per exemple, que es van comprar pastissos per a la mainada a la Pastisseria Fàbrega de Figueres, o que es van pagar 9 pessetes per quatre cordes per saltar per tal que hi juguessin les nenes de les colònies de Sant Llorenç de la Muga l´any 1935. Al costat d´aquesta documentació de tipus econòmic destaquen els diaris de les colònies, on cada dia un dels nens hi escrivia de forma resumida el que havien fet. Aquests diaris són molt alegres i aporten informació valuosa sobre les activitats que es duien a terme. Finalment, els expedients es completen amb les fotografies oficials, imatges que deixaven constància gràfica de les colònies. 

 

Context
Les colònies escolars neixen a final del segle XIX amb finalitats sanitàries, assistencials i educatives. Havien de servir per enfortir la salut dels infants més necessitats mitjançant una bona alimentació i la realització d´activitats de lleure i educatives. En aquest context, les colònies escolars municipals de Figueres s´inicien l´any 1914 i són les primeres de les comarques gironines. El punt de partida és el llegat que les germanes Concepció i Esperança Massanet van deixar a l´Ajuntament de Figueres amb la finalitat que aquest organitzés colònies en benefici dels nens i nenes pobres de les escoles municipals de la ciutat.
Entre els anys 1914-1925 les colònies es celebren cada estiu, però és durant el període de la Segona República que l´Ajuntament de Figueres les potencia amb un objectiu clar: augmentar el nombre de criatures assistents. El consistori figuerenc multiplica els seus esforços per aconseguir els recursos econòmics necessaris. Finalment, el finançament augmenta gràcies a la suma de la renda del llegat de les germanes Massanet, a la subvenció del Ministerio de Instrucción Pública, a l´aportació del mateix Ajuntament i als diners provinents de la campanya "Procolònies escolars". L'esforç val la pena, perquè de la quinzena de criatures de l'any 1914 es passa a 37 el 1931 i a 194 el 1934.
Per fer la selecció, els mestres de les escoles nacionals elaboraven una llista d'alumnes d´entre 7 i 12 anys als quals consideraven que convenia gaudir de les colònies. Tot seguit, el metge municipal els visitava i s´escollia els que tenien un estat de salut més necessitat i, en igualtat de condicions, es preferia els infants de famílies més modestes. Un cop determinada la llista definitiva dels admesos, es decidia per a cada cas en concret si era preferible que assistís a una colònia de mar o bé de muntanya.
Les colònies escolars eren mixtes i estaven dirigides per mestres titulats. Tenien una durada de quinze dies i s´emplaçaven en locals llogats a Colera (Colònia Pelai Saguer), Sant Llorenç de la Muga (Colònia Solidaritat) i Cantallops (Colònia Germanor), localitats properes a Figueres i que, per tant, no exigien unes despeses de transport excessives.
Per als infants, anar de colònies significava fer tot un seguit d´activitats en contacte amb la natura i gaudir de la formació a l´aire lliure: excursions, jocs, banys, sol... Els diaris escrits per la mainada durant les colònies transmeten entusiasme i alegria, i són el principal testimoni dels seus protagonistes. L'estiu de 1935, al diari de Sant Llorenç de la Muga, una nena finalitzava el seu text amb aquestes paraules: "No escric més perquè no tinc res més a dir, sols dir que estic molt contenta d´estar aquí".
 

Més informació
- PUJOL, David, SOLER, Pere. “Les primeres colònies escolars de les comarques gironines: Figueres, 1914-1936”. La renovació pedagògica. Comunicacions de les XVI Jornades d´Història de l´Educació dels Països Catalans, Girona, CCG Edicions, 2003, pàg. 477- 491



dilluns, 5 de juny de 2017


EL DOCUMENT DEL MES DE JUNY 2017

L’ALINEACIÓ DEL FRONT DE MAR 
DEL PORT DE LA SELVA (1914)



REFERÈNCIA ARXIVÍSTICA

ACAE-54- 2659 Ajuntament del Port de la Selva. Expedient del projecte d’alineació dels terrenys sobrants de via pública de diverses places i carrers de la vila del Port de la Selva, 1914-1915. Capsa 394.

CONTINGUT

El projecte d’alineació d’alguns terrenys sobrants de la via pública del Port de la Selva conté una memoria, de sis fulls, i el plànol dalt reproduït de grans dimensions –dibuix a tinta sobre paper tela, 55,5 x 190 cms, escala 1/400- signat per l’arquitecte Isidre Bosch. La finalitat era fixar en precisió sobre plànol i mides exactes, i també la valoració económica, de divuit parcel·les situades al carrer Illa i plaça Canalejas –actual plaça del Doctor Oriol- i altres de la plaça Comerç del Port. En una primera instància, l’Ajuntament, presidit per Rafel Oriol Brugués i amb Jaume Marès Casadevall com a secretari, es posà en contacte amb l’arquitecte facultatiu de Figueres, Antoni Papell Camps, però atesa la impossibilitat d’aquest de portar-ho a terme, recomanà a l’arquitecte de Girona, Isidre Bosch Bataller, que acceptà l’encàrrec d’immediat. L’expedient explica com la normalització de la façana de davant de mar era una tasca pendent pel comú de feia temps i que, una vegada ja feta, donaria “més bellesa i simetría”, com així va ser. S’habilitaren vint dies d’exposició pública, abans d’enviar-lo a Govern Civil que donaria l’aprovat final, on s’hagueren d’atendre algunes reclamacions com la del veí Joan Esparoner i el permís que demanava d’obertura d’una finestra, que seria rebutjat, així com també d’Ajudantia Militar de Marina que denunciava com un parell de parcel·les eren dins de la zona marítimoterrestre, i a més presentaven un perill de quedar inundades els dies de forts temporals. També va ser enregistrat un escrit firmat per 33 veïns que reclamaven que una de les parcel·les que era utilitzada com a lloc de pas pels habitants dels carrers més enlairats del poble “des de temps inmemorial” fos mantinguda com a espai públic.

CONTEXT

El poble del Port de la Selva reflecteix un lent procés de creixement que s’ha anat bastint amb unes formes simples que ressegueixen la costa en coherència amb la topografía, des d’aquelles primeres barraques de pescadors dels habitants de la Selva de Mar dels segles XVI-XVII amb l’impuls donat per la desaparició del perill de la piratería sarraïna i, més endavant, el títol de vila reial de Carles III del 1787.Té una façana de notable magnitud, ja que les edificacions respeten la forma de la magnífica badia sumat al fet de l’aïllament geogràfic de la resta de la plana empordanesa que ha facilitat la conservació intacte fins fa algunes dècades. Petites expansions urbanes s’han anat plantejant dins d’un creixement racionalitzat, per tal d’aconseguir d’endreçar i augment el sòl urbà, sense considerar el boom de l’aparició de les urbanitzacions dels 60’s endavant. Aquesta alineació parcial del front de mar no deixa de ser un exemple d’enriquiment de la tresoreria municipal sumat a la posada al mercat de divuit noves magnifiques parcel·les edificables davant de mar o prop de primera línea.

HISTÒRIA ARXIVÍSTICA

Aquest expedient curiosament forma part del primer fons ingressat a l’Arxiu Comarcal, el del municipi del Port de la Selva, després de l’entrada en funcionament fa poc més de vint-i-cinc anys d’aquest centre cultural.

MÉS INFO

Ramon Castells Llavanera, Bernat Catllar Gosà, Josep Riera Micaló: “Ciutats de Girona: catàleg de plànols de les ciutats de Girona des del segle XVII al XX”. Girona, COAC Demarcació de Girona, 1994.

Frederic Marès Deulovol: “El Port de la Selva: notas históricas”. Figueres. Institut de Estudios Ampurdaneses, 1971.

dilluns, 8 de maig de 2017

EL CENTRE JOVENTUT, HISTÒRIES DE PEQUÍN


Dades i història arxivística del document

AME, Talonaris de rebuts del Centre Joventut on s’inclou una relació de tots els socis, amb les aportacions que varen fer segons les seves possibilitats. 
Els talonaris varen ser donats a l’Arxiu Municipal de l’Escala l’any 1999 per Rafel Batallé, procedents del seu oncle Modest Teixidor, antic secretari del Centre Juventut.
Contingut
Són els resguards dels talonaris on hi ha anotat el nom del soci i l’aportació econòmica que hi destina i ordenats cronològicament des de l’any 1926 fins al 1935. En total en aquests anys el total de socis al Centre Joventut puja a 353, l’últim dels quals va ser el fotògraf i músic Joan Lassús i Colomeda. Les aportacions són normalment en pessetes, des de 25, l’aportació més comú, fins a 500 pessetes, aportació que fa en Miquel Pagès, de can Reding l’any 1935. També hi ha la secció de les accions de prestació personal de treball. Destaca que en tots aquests anys només hi hagués 9 sòcies, en concret foren Carme Cros, Maria Condom, Antonia Bartomeu, Carme Rosés, Cristina (vídua de Paradís), Lola Tarrés, Maria Dubé, Maria Pujadas i Magdalena Nicolas.

Context
A principi del segle XX hi havia dues sales d’espectacles a l’Escala, la sala de Rafelito Sureda i “Les Delícies” de Pepet Sureda. Un grup de joves que volien celebrar la festa major més lluïda i més popular es varen organitzar per constituir el Centre Joventut, una associació recreativa per a aquesta finalitat. El 1922 es va crear l’Associació Centre Joventut, es nomena una Junta, s’expedeixen carnet i es comencen a cobrar quotes. Per portar a terme els balls, necessiten una sala gran i lloguen la fàbrica de salaons El Salí d’en Serrats, al port d’en Perris. Previs treballs de neteja i perfumadors d’ambient, s’hi celebren per primera vegada el ball de festa major de 1923. També s’hi feren projeccions de cinema però la visió era difícil degut a les columnes metàl·liques de l’edifici i es prengué la decisió de comprar un local propi. Tot i tenir un nom, al fer-se la festa en un salí del barri mariner de l’Escala, que també anomenaven barri xino, es començà a conèixer l’associació com a Pequín. I a més del trasllat de local, també es va traslladar el nom al nou edifici que es va construir a la finca que es va comprada, al llarg del carrer del Port, entre els carrers Maranges i Mar. Es construí entre els anys 1926 i 1927, on els obreres i la gent hi treballava de manera voluntària i es va inaugurar el local pel Carnestoltes de 1927. El Centre disposava de cafè-bar portat per una família. Es feien sessions de cinema, i hi havia un escenari i al primer pis camarilles. El Centre Joventut assolí l’apogeu els anys 1929-30, però amb la Guerra Civil i la decadència posterior, l’activitat es va anar esllanguint fins que el 1946 Pequín va deixar de funcionar i l’immoble es subhastà i passà a ser de propietat particular.
Per saber-ne més
  • El Centre Joventut. Històries de Pekín. Fulls d’Història Local núm. 72. L’Escala, 1999.

dilluns, 3 d’abril de 2017

Empori de Carles Fontserè

Document del mes d'abril de 2017






Dades arxivístiques del document
CAT AMCE. Fons municipal. Sense títol. Tècnica mixta d'oli i collage sobre tela. Autor: Carles Fontserè i Carrió. 75 x 50 cm, 1997.


Història arxivística

El document icònic, que representa un personatge clàssic amb una màscara grega de teatre, va ingressar a l’arxiu municipal després de la primera edició de la Trobada d’Escoles de Teatre Empori’97. Esteve Ripoll Cornell, com a membre del comitè organitzador Empori 97, va encarregar l’obra a l’artista plàstic Carles Fontserè. La finalitat va ser la d’utilitzar-la com a imatge de difusió de l’esdeveniment cultural.

Contingut

La imatge de l’obra de Fontserè es va utilitzar en cartells, programes i en tot el material que es va editar en la difusió d’Empori 97 i en la seva segona edició, Empori 98. La I Trobada d’Escoles de Teatre a Castelló d’Empúries va tenir lloc la setmana del 20 al 22 de juny de 1997 i va reunir tretze escoles de teatre d’arreu de Catalunya i del País Valencià. L’objectiu era crear un fòrum de debat i d’intercanvi d’idees i inquietuds al voltant de la problemàtica del teatre català. Es van habilitar tres escenaris al centre històric de Castelló d’Empúries i un punt d’informació a la plaça dels Homes. La trobada va comptar amb la presència de destacats actors del panorama català com Carles Canut, Enric Major o Jordi Dauder, entre d’altres.
 
 
 
 
Les escoles de teatre participants valoraven molt positivament l’experiència de participar en aquest tipus de trobades de teatre perquè els alumnes tenien l’oportunitat de conèixer nois i noies d’altres aules d’arreu de Catalunya actuant dalt d’un escenari.

Empori havia de ser una trobada anual per fer valdre les escoles de teatre com a bressol d’actors i d’actrius. Només hi va haver dues edicions. La segona edició 1998 tingué lloc a Castelló d’Empúries la setmana del 24 al 28 de juny. Hi van participar quinze escoles de teatre de Catalunya, el País Valencià i Andorra. Com a novetat, es van programar cursos i tallers d’esgrima, d’interpretació i de màscares, impartits per professors de l’Institut del Teatre, a més de les actuacions dels grups participants.
 
 
 
 
 
 
Enric Major, Carles Canut i Esteve Ripoll en la presentació d'Empori 97. AMCE. Fons Esteve Ripoll.
 
 
Context

Carles Fontserè i Carrió va néixer a Barcelona el 9 de març de 1916. Va estudiar fins als 15 anys, quan va entrar d’aprenent en un taller d’escenografia. Va dibuixar per a El Correo Catalán, el setmanari carlí Reacción i el setmanari infantil Plaçons. En esclatar la Guerra Civil Espanyola, entrà a formar part del comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants. Fou un reconegut pintor i cartellista que destacà pels treballs realitzats per la CNT, la FAI y el POUM durant la Segona República i la Guerra Civil. També se’l considera un dels millors fotoperiodistes de l’estat espanyol. El 1939 es va exiliar a França i posteriorment a Mèxic i a Nova York. L’any 1973 va tornar de l’exili i es va establir a Porqueres, al Pla de l’Estany. Fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1989.


Durant els darrers anys de la seva vida es va implicar en la lluita per la restitució dels “papers de Salamanca” als seus propietaris legítims. Ell mateix havia patit l’espoli de tots els cartells originals que conservava al seu domicili i reclamava que se li retornessin. En aquest context, va crear el cartell commemoratiu de la Comissió de la Dignitat, una organització creada per aconseguir el retorn dels “Papers de Salamanca”.

Va morir a 90 anys a Girona el dia 4 de gener de 2007.

L’any 2016 el Departament de Cultura de la Generalitat va celebrar el centenari del seu naixement (1916-2016). Una de les primeres accions que es van dur a terme va ser la presentació de 50.000 fotografies inèdites de l’artista, conservades a l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany.


Per saber-ne més:

AMCE 24. Fons Esteve Ripoll. Expedient d’organització de la Trobada d’ escoles de teatre 1997 i Expedient d’organització de la Trobada d’ escoles de teatre 1998.

AMCE 24. Fons Esteve Ripoll. Programa de la II Trobada d’escoles de teatre Empori 98.

AMCE 41. Col·lecció d’impresos. Programa desplegable de la I Trobada d’escoles de teatre Empori 97.

https://es.wikipedia.org/wiki/Carles_Fontser%C3%A8

http://www.carlesfontsere.cat/biografia/

http://www.carlesfontsere.cat/

http://xac.gencat.cat/ca/llista_arxius_comarcals/pla_de_estany/

http://www.carlesfontsere.cat/presentacio-dels-actes-del-centenari-de-carles-fontsere/

dijous, 9 de març de 2017



El document del mes de març de 2017

La contracultura del segle XXI a l'Alt Empordà


Dades arxivístiques del document
CAT AMR 14.1. Hemeroteca, col·lecció de la revista Deriva. Revista Cultural de l'Alt Empordà, març 2003-abril 2005. 8 números. Català i castellà.

Història arxivística
La col·lecció de la revista Deriva ingressà gràcies a l'interès de totes les parts implicades, editors, col·laboradors i seguidors entusiastes d'aquest projecte i personal de l'AMR, en conservar per al futur una iniciativa cultural atípica en el panorama editorial comarcal que, a més, sorgia de l'àmbit territorial rosinc.

Contingut
Aquesta capçalera, batejada des d'un inici per un caràcter mal·leable, dúctil i, fins a cert punt, contracultural, no podia pas tenir una periodicitat definida. Apareixia quan estava preparada, quan calia, quan era necessària. Amb poc més de dos anys veié la llum vuit vegades i, generalment, s'organitzava amb una sèrie de seccions més o menys fixes, com Cinc cèntims, Deliris d'un nàufrag, Cartes del lector, Lletra històrica, 4 vents, Molta merda, Imago Mundi, El Divà, Bambàlia, Diccionari del Caos, In vers, Tempus fugit o Qualteració, per enumerar-ne unes quantes. De fet, Deriva no pretenia establir normes rígides o obligacions que no es poguessin transgredir i les seccions eren un aspecte més d'aquest possibilisme d'opcions.

Els seus editors, com un triumvirat clàssic, foren Diego Mestre, Mario Bueno i Toni Martínez. La revista tenia 20 pàgines, excepte els dos primers números que s'allargaren fins a les 28, i era gratuïta, una característica que gairebé volia ser una provocació. Destacava per l'heterogeneïtat i la riquesa iconogràfica, en la qual hi tenien cabuda des de nous creadors fins a experiències fotogràfiques clàssiques, sovint reinterpretades. Nogesnmenys, a partir del número 5 (febrer 2004) el dissenyador de capçalera fou Joan Cardosa.

Portada de juny de 2004

Context
Sembla una eternitat, però no fa pas tant. El mes de març de 2003 apareixia el primer número de Deriva, un mitjà d'expressió d'unes inquietuds culturals noves i transgressores, sobretot a nivell local, atès el sa precedent de La Voz del Caos, una mena de fanzine caòtic, eclètic i dispers, també clarament contracultural. Els lectors que la seguiren fidelment hi trobaren un lloc en el qual s'expressaven nous corrents de pensament, sobretot derivats de la postmodernitat, on es tractaven temes sovint marginats en els canals de difusió institucionals i oficials, en què es donava veu a aquells creadors que transitaven per la fina línia de marginalitat o, almenys, dels circuits establerts per l'autoritat acadèmica. Molt del pensament que des de la crisi iniciada l'any 2008 ha estat en la base de la discussió social posterior, ja havia estat tractat a Deriva: la taxa Tobin o la necessitat d'articular una contribució ètica a l'especulació del sistema capitalista; l'anàlisi de la realitat a partir de la interacció dels interessos del poder («Homes poderosos; figures d'una pàtria sempre imaginària que amaga massa diners, massa petroli i massa morts. Líders d'un món embogit que fa tremolar amb cada nou noticiari», Deriva, 7, novembre 2004) o, per posar un tercer element, l'habitatge.

Tanmateix, el camp de batalla predilecte fou la cultura en qualsevol de les seves formes i manifestacions: teatre, cinema, música, dansa, literatura, el que sigui, qualsevol manifestació cultural, qualsevol cosa que interpel·lés la sensibilitat, tan se val. Però, potser caldria destacar el gust per l'escriptura, la necessitat d'explicar amb elegància, d'arribar a la literatura, de fer la Idea neta i clara, de pretendre poc (només embellir-la).

Deriva fou la necessitat d'un triumvir que reclutà altres persones a les quals els mancava el mateix: una visió nova del que estava passant al seu voltant.